Hola, som un bòtil de cervesa, i fa 6 anys que estic a l’abocador de Milà.

vidrio

Fins aleshores, vaig ser molt feliç i em sentia útil. Primer vaig ser un bòtil de vi, que van compartir un grup d’amics durant un sopar. Em van tirar al contenidor verd, des d’on vaig anar a parar a una planta recicladora i vaig néixer amb una nova vida, convertint-me en un pot d’oli d’oliva. Vaig passar un temps damunt la taula de restaurant. Els cambrers també em van portar al contenidor verd, on vaig trobar vells coneguts. Era divertit, xerràvem del que havíem estat i del que tornaríem a ser, contents de tenir un futur. Vaig tornar a néixer com un bòtil de cervesa. Recordo que era a una festa d’aniversari. Em van obrir, van beure el meu contingut i vaig anar a parar a un cubell, barrejat amb altres residus: brics, restes de menjar, gots de plàstic… No entenia res. Allò no semblava gens el que jo havia vist fins aleshores. Em sentia estrany, sol, brut, barrejat amb residus que no tenien res a veure amb mi. En silenci, atemorits, ens van tancar dins una bossa i ens van tirar a un contenidor de fems. Hores després, vam sentir un camió. Vam caure al seu interior tots mesclats. Era agoviant. Unes hores més tard ens van abocar aquí, a Milà. Ara no tinc futur, estic condemnat a quedar aquí durant dècades fins a degradar-me. Estic trist pensant que si m’haguessin reciclat, estaria contribuint a millorar la vida de les persones, a conservar el medi ambient. Jo ja no tinc futur, no puc tenir una segona vida però els envasos de vidre que estan a les vostres cases si. Dona’ls una oportunitat.

Nosaltres no podem decidir, tu sí. #DecideixReciclar

 

Comparteix a les xarxes socialsShare on Facebook0Tweet about this on TwitterPin on Pinterest0